divendres, 11 de desembre del 2015

Volta hivernal pels secans de Lleida

Aquest pont vam poder escapar-nos per les terres de Lleida. Les hores de llum d'aquestes dates no ofereixen gaire temps d'observació, tot i això, vam complir expectatives.
Veiem sortir el sol des de l'altiplà noguerenc de Bellmunt-Almenara. Aquest estret altiplà és un dels llocs de cria més importants del sisó a Catalunya. A l'hivern, però, de sisons no n'hi ha cap (s'ajunten en grans estols i s'alimenten en regadius i perifèries). A canvi, podrem veure fàcilment dos rapinyaires vingudes del nord; l'esmerla i l'arpella pàl·lida.

Esmerla, Falco columbarius. 7-12-2015

L'esmerla és un menut falcònid que s'alimenta gairebé exclusivament de petits ocells. Tot i la seva disminuïda mida les veiem foragitant un astor i xoriguers comuns. En el món dels ocells l'agressivitat venç la grandària.
Mussols comuns, milans reials, perdius roges, centenars de passerells comuns, pardals roquers, cogullades fosques, amenitzen la visita hivernal d'aquest indret.
Al canal que travessa el secà, l'activitat dels ocells s'incrementa substancialment. S'aixequen estols de tudons ben controlats per un astor proper. El grup de gralles resident s'exposa a les primeres ullades del sol entre la boira, mentre un escamot de túrdids grans reclama des dels arbres nuus, el reclam de la griva es combina amb el de la griva cerdana. I és que tot i la suavitat d'aquesta tardor, és un bon any per les pilaris, que es deixen veure per multitud de racons del país.

Griva cerdana, Turdus pilaris. 7-12-2015

Esmorzem i fem camí cap al Clot de la Unilla. El clot, tot i no tenir l'aigua de l'hivern passat, manté nivells de fondària suficients per acollir força anàtids. Destaquen els 16 ànecs blancs, aproximadament dos centenars de coll-verds i xarxets comuns (molt mòbils), un cua-llarg, un estol de cullerots, estols de gavines vulgars, una gamba roja pintada solitària, dos territs variants adherits a fredelugues i un grupet de xivites. Les rapinyaires són ben abundants a la zona, que els ofereix menjar i aigua en abundància. Arpelles vulgars, arpelles pàl·lides, abundants milans reials i caçadors d'ocells: esmerles, un falcó pelegrí que aixeca els limícoles, un esparver vulgar, entre d'altres. Destacar també la presència de repicatalons, que no eren presents l'any passat. La seva presència es deu a el creixement de canyís en algunes zones de la llacuna, després d'anys i anys de no ser-hi.
Vaja, que al clot torna a haver-hi vida després d'assecar-se gairebé totalment a finals d'estiu. De seguir amb la sequera actual, però, enguany s'assecaria abans de l'època de cria. Esperem que plogui aviat.
Us deixo imatges del lloc més que res per donar color a l'entrada, perdoneu la qualitat.

 Volades de xarxets entre els tamarius, Anas crecca. 7-12-2015

Fredeluga, Vanellus vanellus. 7-12-2015

Territ variant i xivita, Calidris alpina & Tringa ochropus. 7-12-2015

 Gamba roja pintada, Tringa erythropus. 7-12-2015

Cigonya blanca, Ciconia ciconia. 7-12-2015

Falcó pelegrí, Falco peregrinus. 7-12-2015

Deixem la cuneta endorreica en direcció al sud de Lleida. No tenim clar on anar, si als secans d'Aspa, a la timoneda d'Alfès, al secà de Belianes, però acabem optant per una caminada per la zona de Mas de Melons.
Els turons i les valls ben conservades del lloc són un retrat del que havien estat part de les terres de Lleida en el passat. És un indret indòmit on les lleis de la natura encara prevalen a les de l'home. Estem acostumats a veure exemple de zones "no-modificades" als boscos pirinencs o als aiguamolls, però malauradament són gairebé inexistents les zones seques que gaudeixen de protecció. I no per falta meritòria.
A l'arribar a Mas de Matxerri semblen esperar-nos els còlits negres del lloc. Els "leucura" són els únics "Oenanthe" residents al país, aguanten tant les intenses calors estivals de la zona com els gèlids dies boirosos de l'hivern lleidatà.

Còlit negre, Oenanthe leucura. 7-12-2015

Comparació de mida amb un pinsà.

Pugem entre abundants brolles de romaní calcícoles i alguns pedregars. Terra segura de guineus (que en el passat eren per arreu i ara costen de trobar, tot i així les autoritats fomenten la seva caça indiscriminada). Al cel destaquen una parella d'àguiles daurades buscant algun conill i una àguila cuabarrada en vol baix direcció sud-est. La cuabarrada era de 1r o 2n any, consolidant el lloc com a zona de dispersió de juvenils a l'hivern.
El sòl va caient amb el brunzit dels primers cants dels cruixidells i els reclams de les cogullades fosques. Al vespre, desenes de tords comuns s'aixequen de la vegetació per desplaçar-se (entre ells alguns ala-rojos), les gralles de bec vermell s'agrupen per pernoctar al mas i els crits dels mussols comuns ressonen per les valls. Més tard, s'afegiran al concert els udols dels ducs i els lladrucs de les guineus, però llavors nosaltres ja ens trobem a l'autovia direcció a la gran ciutat.

Gralles de bec vermell al peculiar dormidor, Phyrrhocorax phyrrhocorax, 7-12-2015

dimecres, 18 de novembre del 2015

Matí novembrenc

M'aixeco encara fosc, sense temps d'anar a veure el ja famós capsigrany pàl·lid de Solsona, ni tan sols disposo d'un matí per anar a l'Empordà. La meva activitat ornitològica es limitarà a una hora i escaig de prismàtics al "local patch". La setmana serà feixuga.

Al jardí, encara en la penombra, ressona l'espetec del pit-roig. Fa uns dies cantava (no "espetegava") a l'alba. Ara el fred de primera hora restringeix el seu cant al matí/migdia, i en qüestió de dies ja no se'l sentirà fins al febrer. L'ocell, tot i disposar de tot el temps del món, no ha sortit del lloc en setmanes. És oficialment el rei del jardí.
Arribo amb 2ºC a la zona agrícola, humanitzada, que em serveix de patch. Un mussol comú pren els primers raigs de sol des del teulat de la vella edificació on nidifica, mentre grups de cornelles negres trenquen la seva plàcida tranquil·litat. Els estornells vulgars s'agrupen a les torres elèctriques abans de posar rumb cap a les zones d'alimentació. A vegades aquestes concentracions atrauen algun falcó pelegrí, avui no.
El sol es va animant i els petits fringíl·lids amb ell. Centenars de pinsans comuns fan volades en un camp de blat de moro recent segat, i amb ells, grups de repicatalons i gratapalles es nodreixen del blat que el tractor no ha pogut recol·lectar. Alienes al blat, cogullades i aloses es conjuguen en aquesta època, preferint els camps ja sembrats.
Als arbres també hi ha menjar. Els lledoners, en aquesta època de l'any, actuen com a petits salva-vides per a molts ocells. A les branques del més dens tres durbecs s'atipen dels seus negres fruits, juntament amb les vistoses grives i el seu ineluctable quequeig. Al brancatge inferior hi ha tords comuns, de costums cautelosos avui més que justificats, hi ha "matats" amb armes a la vora. Els estols de tudons esquiven la plana agrícola, els trets els fan defugir, obligant-los a cercar menjar en zones més urbanitzades.
A la riera d'Arbúcies, els excrements recents d'una fagina i les excavacions dels teixons delaten una bona activitat nocturna. Durant el dia els mamífers deixen pas als ocells, i als humans. Alguns pardals de bardissa reclamen sobre la vegetació que els dóna el nom, potser trobant a faltar les altituds/latituds de l'estiu.  En la present tardor, la remor de les aigües de la riera ve acompanyada del reclam melangiós del lluer. Aquest petit ocell nòrdic consumeix les llavors que contenen les petites pinyes dels verns, dels pocs verns que aconsegueixen sobreviure entre les acàcies i l'heura americana que dominen l'àrea. Prop del curs d'aigua es concentren pàrids i granívors en abundància, entre ells estols de pardals xarrecs (provinents de latituds altes)i algus repicatalons que semblen trobar-se bé entre els montanus. 
Entre aquests estols d'ocells que vénen del nord, hi ha un grupet de diminuts i escandalosos ocellets, que originaris de paisos molt meridionals, no han vingut per sobreviure a l'hivern sinó que van ser importats de fa anys per la poca decència humana. Són els becs de corall senegalesos, ja adaptats al clima mediterrani català, les generacions dels quals ja tenen nacionalitat catalana (han nascut aquí). Aquest desvergonyit ocell està en clara expansió a la vall del Tordera, després d'haver conquerit Barcelona i perifèria.

La riallada del picot verd acompanya la meva marxa cap a la rutina. El "txec" dels bitxacs sembla dir adéu.

dimarts, 29 de setembre del 2015

Mercè in Ireland

Aquest pont (del 24 al 27 de Setembre) hem estat al nord-oest d'Irlanda. Visita fugaç, que tot i amb més pretensions paisatgístiques que ornitològiques, ha donat alguna alegria i, fins i tot, algun que altre "bimbo". Aquesta terra atlàntica és bona tant per les colònies d'aus marines a la primavera, com pels hivernants septentrionals, que envaeixen l'illa a partir del novembre. A finals de setembre, però, trobem una Irlanda en ple període d'impàs; els àlcids i d'altres marines ja s'han endinsat a la mar i els hivernants àrtics encara no han acabat d'arribar.

L'aire fresc i humit, les temperatures suaus i els ruixats inconnexos, defineixen el clima irlandès durant el mes de setembre i, en general, durant tots els mesos estivals. Acabada d'iniciar la tardor, però, les hores de llum són molt més escasses que a dates caniculars. L'hivern s'atansa.
Les titelles envaeixen totes les zones obertes i els grassets de costa ressegueixen, amb grups familiars, les platges i parets costaneres on han fet niu. A les colònies de cria, als penya-segats marins, ja només hi queden corbs marins emplomallats, mandrosos de canviar la roca per l'alta mar, com ja ha fet tot el seu veïnatge estival. Els cops d'ull al mar no donen gaires alegries, el pas d'ocells és escàs. Els mascarells decoren les aigües, juntament amb els omnipresents gavians de potes roses i, de tant en tant, es veu algun paràsit gros.

Penya-segats marins irlandesos

A les platges rocoses s'acumulen estols de garses de mar i, més dispersos, els becuts. Aquests últims amb clara preferència pels estuaris i zones someres, on passen la nit en grups de fins a quaranta exemplars. 
A mar, poca sort amb els anàtids. Només aconseguim veure èiders (mascles en plumatge nupcial) i un solitari bec de serra mitjà.
En platges òptimes hi trobem diverses espècies de gavines, entre elles és fàcil descobrir les gavines cendroses, encara que prefereixen alimentar-se en camps que al mar. Les gavines vulgars ressegueixen les aigües costeres capturant nombrosos peixets, els gavinots s'empaiten amb la superioritat que els dóna la seva gran dimensió i, sorpresa, una gavina menuda descansa entre un petit estol multi-específic.

 Gavina cendrosa, Larus canus

Gavina menuda al centre, Hydrocoloeus minutus

Les zones de conreus, escassament prospectades, encara acullen els últims mosquiters de passa, repicatalons, abundants passerells comuns i visibles cueretes blanques endolades, per posar alguns exemples. Mallerengues i pinsans es concentren al voltant dels jardins, ja que moltes cases compten amb menjadores actives tot l'any.
Però són els grans còrvids els reis del cel irlandès. Les gralles resulten abundantíssimes i les graules tampoc es queden enrere, arribant a veure's estols mixtes de les dues espècies d'uns tres-cents exemplars. Les cornelles emmantellades, més solitàries, són menys abundants però igualment omnipresents. Corbs i garses també son presents. I encara més, grups socials de gralles de bec vermell s'esmunyen pels penya-segats costers més remots. Costa de creure que, aquestes últimes, tinguin alguna cosa a veure amb les que crien en les nostres edificacions de secà, a la plana de Lleida.


Cuereta blanca endolada, Motacilla alba yarrelli

Els rapinyaires a Irlanda són ben escassos. Vam veure gairebé tots els possibles. Sobretot, esparver vulgar i aligot comú. També xoriguer comú, esmerla i falcó pelegrí. El pelegrí, en un illot prominent i rocós molt proper a la costa.

Ara, els grans protagonistes dels aiguamolls són grans estols d'ànecs xiuladors (mai n'havia vist tants), que es compten a centenars. Les oques vulgars tot just comencen a agrupar-se i s'ajoquen fent cridòries a les zones més tranquil·les. Un estol en formació d'oques pradenques fa saltar l'emoció i, encara més, tres cignes cantaires primerencs, dispersos entre multitud de cignes muts.

Cigne cantaire, Cygnus cygnus

També presents grans estols de fredelugues i daurades grosses, sempre juntes. "Balses" de fotjes importants, grups de cabussets, garses de mar per arreu, un grup fornit de tètols cuabarrats, tètols cuanegres, entre molts altres.

 Daurades grosses i fredelugues, Pluvialis apricaria & Vanellus vanellus

 Garses de mar, Haematopus ostralegus

El crepuscle tardorenc a un estuari irlandès és un empatx dels aflautats sons de les oques. Oques que, al setembre, comencen arribar a compte-gotes fugint dels freds polars. Entre elles, tres oques de collar "hrota" (de Islàndia, Groenlàndia o Svalbard), esperaven a les seves congèneres a les aigües que les acolliran durant els propers mesos..

Oca de collar,  Branta bernicla hrota

Tornant al mar. En una platja solitària, propera a uns dels molts caps nord-irlandesos, el primer i últim àlcid del viatge pescava proper a la costa; un somorgollaire alablanc en plomatge plenament hivernal, ben blanquet. Al costat grups d'èiders capturaven nombrosos peixos sense cap mena d'esforç. Mentrestant, els reclams penetrants dels becuts despertaven un bon grup de foques adormissades sota el sol matinal.

Foca gris, Halichoerus grypus



Fins un altre!

Llista completa:
  1. Cigne mut, Cygnus olor
  2. Cigne cantaire, Cygnus cygnus
  3. Oca pradenca, Anser fabalis
  4. Oca vulgar, Anser anser
  5. Oca del Canadà, Branta canadensis
  6. Oca de collar, Branta bernicla hrota
  7. Ànec coll-verd, Anas platyrhynchos
  8. Ànec cullerot, Anas clypeata
  9. Ànec xiulador, Anas penelope
  10. Xarxet comú, Anas crecca
  11. Morell de plomall, Aythya fuligula
  12. Èider, Somateria mollissima
  13. Bec de serra mitjà, Mergus serrator
  14. Faisà, Phaisanus colchicus
  15. Cabusset, Tachybaptus ruficollis
  16. Cabussó emplomallat, Podiceps cristatus
  17. Mascarell, Morus bassanus
  18. Corb marí gros, Phalacrocrax carbo
  19. Corb marí emplomallat, Phalacrocrax aristotelis
  20. Bernat pescaire, Ardea cinerea
  21. Aligot comú, Buteo buteo
  22. Esparver vulgar, Accipiter nisus
  23. Xoriguer comú, Falco tinnunculus
  24. Falcó pelegrí, Falco peregrinus
  25. Esmerla, Falco columbarius
  26. Polla d'aigua, Gallinula chloropus
  27. Fotja vulgar, Fulica atra
  28. Garsa de mar, Haematopus ostralegus
  29. Corriol gros, Charadrius hiaticula
  30. Daurada grossa, Pluvialis apricaria
  31. Fredeluga, Vanellus vanellus
  32. Gamba roja vulgar, Tringa totanus
  33. Gamba verda, Tringa nebularia
  34. Tètol cuanegre, Limosa limosa
  35. Tètol cuabarrat, Limosa lapponica
  36. Becut, Numenius arquata
  37. Becadell comú, Gallinago gallinago
  38. Paràsit gros, Stercorarius skua
  39. Gavina vulgar, Chroicocephalus ridibundus
  40. Gavina cendrosa, Larus canus
  41. Gavià argentat de potes roses, Larus argentatus
  42. Gavinot, Larus marinus
  43. Gavià fosc, Larus fuscus
  44. Gavina menuda, Hyrdocoleus minutus
  45. Somorgollaire alablanc, Cepphus grylle
  46. Colom roquer, Columba livia
  47. Tudó, Columba palumbus
  48. Tórtora turca, Streptopelia decaocto
  49. Falciot negre, Apus apus
  50. Oreneta vulgar, Hirundo rustica
  51. Oreneta cuablanca, Delichon urbicum
  52. Grasset de costa, Anthus petrosus
  53. Titella, Anthus pratensis
  54. Cuereta blanca endolada, Motacilla alba yarrelli
  55. Cuereta torrentera, Motacilla cinerea
  56. Pardal de bardissa, Prunella modularis
  57. Pit-roig, Erithacus rubecula
  58. Còlit gris, Oenanthe oenanthe
  59. Bitxac comú, Saxicola torquatus
  60. Griva, Turdus viscivorus
  61. Merla, Turdus merula
  62. Mosquiter de passa, Phylloscopus trochilus
  63. Mosquiter comú, Phylloscopus collybita
  64. Cargolet, Troglodytes troglodytes
  65. Mallerenga carbonera, Parus major
  66. Mallerenga petita, Periparus ater
  67. Mallerenga blava, Cyanistes caeruleus
  68. Garsa, Pica pica
  69. Gralla, Corvus monedula
  70. Gralla de bec vermell, Pyrrhocorax pyrrhocorax
  71. Graula, Corvus frugilegus
  72. Cornella emmantellada, Corvus cornix
  73. Corb, Corvus corax
  74. Estornell vulgar, Sturnus vulgaris
  75. Pardal comú, Passer domesticus
  76. Pinsà comú, Fringilia coelebs
  77. Passerell comú, Carduelis cannabina
  78. Cadernera, Carduelis carduelis
  79. Verdum, Chloris chloris
  80. Repicatalons, Emberiza schoeniclus


diumenge, 30 d’agost del 2015

Aires migradors

A la darreria de l'agost i ja atansats al setembre, el pas post-nupcial esdevé la principal obstinació dels amants de l'ornitologia. Esfumada la temporada de cria, ara els protagonistes són aquells que vénen del nord i travessen el país fugint de les condicions meteorològiques desfavorables. La migració ve escalonada, i ja a principis d'agost apareixen alguns ocells de les espècies de naturalesa més previsora. Els migradors més primerencs (ocells de dieta estrictament insectívora i limícoles) són, paradoxalment, els que nidifiquen més al nord del continent; i és que criar al nord té avantatges i inconvenients. A l'estiu, a les zones septentrionals (d'hivern fred), hi ha una abundància d'aliment inexhaurible (insectes, preses, etc), el dia és llarg o permanent, etc. Però aquesta situació de superabundància té una durada limitada i aviat han de recular, altre cop cap el sud.
Altres espècies, en canvi, no abandonaran els seus llocs de cria fins que no els sigui necessari; en hiverns crus descendiran a latituds prou baixes, però en hiverns suaus no es mouran més d'una vintena quilòmetres.
D'aquesta manera, ara, a finals d'agost i principis de setembre, recorren el nostre cel els migradors de gran distancies, que viatgen (cada any!) de l'Àfrica meridional a l'Europa septentrional, uns 20.000km anuals.

Es podria escriure extensament sobre la migració dels ocells, però centrarem l'entrada en una qüestió que, arribada aquesta època de l'any, està a l'ordre del dia: quin es donen les condicions idònies per gaudir d'una jornada migratòria esplèndida?
Al nostre país, com s'ha dit, la migració post-nupcial s'inicia subtilment a principis d'agost i inclús a finals de juliol, però no és fins a les acaballes d'agost i setembre que arriba al seu zenit. Dins del període òptim, però. hi ha dies en què la migració es fa patent fins a la porta de casa i, per contra, dies en què per molta ímpetu que posem en gaudir-la, només aconseguim veure una silueta a l'horitzó. La clau del tema recau en les condicions atmosfèriques/meteorològiques.
Hi ha certa controvèrsia sobre quan la meteorologia incideix positivament per arrossegar una onada de migradors destacable. Les condicions propícies, a més, varien segons l'època en que ens trobem. Durant el pas de tardor, al nostre país, els vents del sud i oest resulten més aviat desfavorables per una bona entrada de migrants. Doncs, els vents de llevant (est) i els vents del nord són els millors. Els primers són especialment efectius quan el gruix dels ocells ja travessen el mediterrani oriental i les zones meridionals de l'Europa de l'est (més avançada la tardor), fent sedimentar a les nostres costes multitud d'espècies, gairebé sempre incloses algunes cites de rareses orientals. Però, ara, quan els ocells tot just comencen a desplaçar-se, no hi ha res com un vent del nord amb davallada de temperatures. La fresca abranda l'activitat migradora dels ocells i el vent els empeny favorablement.


Hem parlat dels paràmetres atmosfèrics més generals, però la inestabilització local del temps també té una incidència clara en la possibilitat d'una jornada migratòria gloriosa. Si a una disposició dels vents òptima se li suma un temps inestable a la zona on es faran les observacions; parlem sobretot de pluges (si són nocturnes millor), però també ventades fortes o inclús boires, tenim, en un principi, tots els números per omplir una bona llista.

Dit això. Com es presenta la migració la setmana que ve?
Després de forces de dies de vents del tercer quadrant, demà dilluns i sobretot dimarts, els vents giraran a nord. Dimarts, França ja es llevarà amb temperatures tardorenques i el vent del nord serà patent fins als Pirineus. Aquí, el xoc de vents produirà una àrea inestable que portarà ruixats i tempestes generals. Hipotèticament, molts ocells podrien arribar durant la matinada del propi dimarts i veure's obligats a sedimentar-se a causa del temps inestable que hi trobaran. Per tant, a partir de demà-passat mateix i durant tota la setmana hauriem de poder gaudir d'un ball de migradors primerencs. Els aligots vespers podrien passar en massa i els corriols pit-rojos veure's en més localitats de la plana. Atents també al fluxe important d'altres rapinyaires com ara les calçades, els esparvers vulgars, les arpelles, etc. Les condicions també acabaran d'arrossegar a les cigonyes (la major part de les quals ja ens ha sobrepassat) i els túrdids, la migració dels quals fins a dia d'avui no s'ha notat gaire. També podrien aparèixer els primers "Anthus" a la plana i multitud d'ocells petits, com ara les vistoses cotxes cua-roges i mastegatatxes que fins ara, tret de llocs puntuals, no s'han deixat veure en abundància.

Vents girant a nord. Dimarts a la matinada

Agafem posicions que es presenten jornades interessants!

dissabte, 25 de juliol del 2015

Conservacionisme de proximitat

Són molts els avesats a pensar que la natura pura, aquella a la que cal invertir esforç per preservar i temps per admirar, es troba ben lluny de les nostres fronteres; als vasts deserts, a les sabanes on hi corra el guepard o a les fràgils denses selves equatorials. Part de la població és propensa a pensar que, aquí, no poden existir unes dinàmiques naturals tan admirables. Aquestes idees diàfanes vénen lligades a una manca d'interès i respecte pel medi natural proper força preocupant.
El medi amb el qual convivim, ha estat afaiçonat per l'home des de fa mil·lennis, però només des de fa uns segles aquest afaiçonament ha arribat a un punt crític. L'ésser humà, històricament, no ha vacil·lat en expulsar espècies animals i vegetals en tots els llocs on s'hi ha atansat. Unes per persecució directa, d'altres per tenir uns requeriments ecològics no compatibles amb la proximitat humana, les espècies han anat caient a mesura que avançava la urbanització i la tecnologia. Avui en dia, ja no podem gaudir de les caceres dels llops a les muntanyes prelitorals catalanes, dels boscos de garrofers de la costa central o dels ramats de cérvols a les planes litorals. Però, tot i que aparentment sembli incongruent, no fa gaire temps el nostre territori era igual o més ric que moltes de les zones naturals que ara, recloses en els llocs més remots, es mostren per la televisió.
Efectivament, actualment quedem lluny de qualsevol culpabilitat d'aquesta precedent devastació, produïda inexpugnablement per l'avanç tecnològic sumat a una nul·la gestió ambiental (o més aviat, conscienciació ambiental, el terme "gestió" és contemporani als fets). Arribats i arrossegats a aquest punt, podem obviar el passat i seguir explotant i damnificant el territori de forma egoista i austera, o bé, intentar aturar, paralitzar d'una vegada el nostre costat devastador i inconscient, i així donar una oportunitat al medi que ens envolta.

Perdut i difuminat el gruix de la biodiversitat local, encara sobreviu a les nostres pertorbacions la part més ferrenya d'aquesta. I no és precisament petita ni li manca bellesa.
Depèn de la nostra voluntat (de la societat), protegir-la, salvar-la i conèixer-la. Malgrat els esforços que comporta en un estat on: no es dóna medi natural a les escoles, on les notícies mediambientals solen portar errors, on es confon conservació amb turisme i on els interessos econòmics encara tenen més pes que la protecció del medi.

Hem de posar remei, a unes idees mediambientals que dicten que la caça de mamífers és necessària per la falta de depredadors, mentre es posen traves al retorn d'aquests. I no vacil·len en crear unes polítiques cinegètiques que semblen voler extingir la guineu dels nostres camps. Es cacen conills fora de temporada per camps malmesos, mentrestant a la guineu (la seva principal depredadora) se la caça set mesos a l'any.
A uns ideals mediambientals que concedeixen la caça del cabirol i del cérvol en un grau inexplicable, per tal d'evitar la seva mínima expansió, tot afirmant que són espècies en clar augment que s'han de controlar. En comptes d'informar que la seva expansió no és més que una conseqüència de la seva massacre durant el segle passat, quan la precària mentalitat humana els havia fet desaparèixer del territori. Afegint, a més, que la seva alimentació malmet els boscos, mentre es permet que milers de vaques desertitzin cada any les muntanyes.
A uns ideals mediambientals que aprofiten la creació de parcs naturals per lucrar-se amb el bestiar boví i, queixar-se, si algun dels escassísims depredadors hi produeix alguna baixa. Els parcs naturals són creats per la natura o per la gent i les vaques?
A uns ideals mediambientals que permeten la caça de la tórtora i la guatlla a finals d'estiu, quan infinitat d'estudis demostren que la població d'aquestes pateix un declivi accentuat.

Ens hem avesat erròniament a un govern que no té respecte pel medi i s'aprofita de la poca memòria i/o la indiferència mediambiental de la major part de la població.
Ja és l'hora de no resignar-s'hi.

divendres, 17 de juliol del 2015

Fotos lleidatanes

 Les joves guineus, abundants als secans, encara es mostren despreocupades davant la presència humana. Comportament que canviarà amb la tardor.

Els polls de cucut reial ja s'independitzen de les garses que els han bonament criat, però la seva dependència amb aquestes no acaba aquí. El jove, després de descobrir un nou continent i de travessar el nostre mar dues vegades, l'any vinent tornarà als seus nius. Aquest cop, però, la seva visita al niu serà més breu, malmetent la posta de les garses i efectuant la pròpia.



Mussols comuns immadurs, ara, envaeixen els secans de ponent. Gairebé tots els marges rocosos amaguen les seves mirades penetrants.

Els torlits, com els mussols comuns, són més actius durant el capvespre i nit, però també es deixen veure a ple dia. 

 Aquest milà negre fa els seus primers vols, encara amb forces dificultats. D'aquí dos mesos la seva tècnica s'haurà perfeccionat prou com per travessar la península ibèrica i part d'Àfrica.

Els aterratges encara deixen molt a desitjar.

 Els falcons mostatxuts, més tardans, encara es troben en plena feina de reproducció. Ubicant el niu en els resistents i omnipresents nius de garsa, que tenen la generosa costum de construir, cada any, un de nou.


dimecres, 1 de juliol del 2015

El niu del picot garser gros

A tocar d'una petita riera, en una obaga fresca, una parella de picots garsers grossos tira endavant una nova generació.


La parella aprofita els troncs llargs i forts d'un petit bosquet de cedres, provinent d'un mas d'altres temps. El tronc ja té tres forats i és que a la espècie li agrada niar al mateix arbre any a any, sempre que la cria vagi bé. 
El silenci del lloc només és interromput pels crits de les guineus al març, pels lladrucs del cabirol a l'estiu, pels renills de les cries de senglar al juny i, com no, pels cants dels ocells durant la primavera. Cargolets, tallarols de casquet, oriols, merles, pinsans comuns i pit-rojos, són els millors cantadors de vora el niu. De fet, fixant-s'hi, tots ells es poden sentir en el vídeo que us penjaré a continuació.

El vídeo incorpora gravacions de quatre dies, tots gravats durant el mes de juny (dia 1, 15, 22 i 29). S'hi poden veure, doncs, gairebé tots els estadis de la nidificació del picot; ocells covant i pollets de diferents edats. En els canvis de dia, apareix la data a dalt a l'esquerra.. Les gravacions s'han fet amb l'ajuda d'un hide permanent, garantint la tranquil·litat dels ocells.
Si voleu, pugeu volum i qualitat per veure'l millor. No us el perdeu!







divendres, 26 de juny del 2015

Jardinera pro-ocells (1a part): Quines plantes NO hem de plantar

Molts dels que els que gaudim amb les aus i disposem d'un jardí, desitgem que aquest sigui visitat per el major nombre d'ocells possibles, i si, a més, són d'espècies variades, més que millor. Aquest objectiu es pot assolir de diverses formes, depenent de les ganes i preferències de cadascú. Potser, la forma més coneguda i eficaç (si es fa bé) és el manteniment d'unes menjadores per ocells (veure entrades anteriors: part1 i part2), que n'atrauran a desenes a l'hivern. Però, és aquesta la manera més idònia d'atreure els ocells al jardí? Efectivament, les menjadores ens procuraran una activitat "ocellaire" excepcional durant bona part de l'any i, a més, els ajudarem a passar els mesos més durs. Però aquí quedarà la cosa. Unes menjadores segurament tindran èxit encara que estiguin situades entre dues palmeres, però aquesta no hauria de ser la idea de l'aficionat. La combinació de productes antropològics+ retalls de fauna autòctona, des del meu punt de vista, composa el jardí perfecte.
Com a conservacionista gairebé innat sóc plenament contrari als jardins artificials; als jardins amb una palmera i un vallat de passionària composant el 100% de matèria vegetal de la finca, o als jardins amb un Ligustrum lucidum, que té un potencial invasor inhòspit, regat amb herbicides al seu peu excepcionalment no cimentat. Per posar només dos exemples, ja que hi ha multitud de combinacions purament grotesques. No m'explico com algú pot trobar més atractiu un ailant que un roure o alzina, però per gustos colors...
En un moment com l'actual, en què les plantes invasores ja suposen un gran problema en bona part dels ecosistemes del país; expandint-se per zones de gran interès natural i extingint de forma local diverses espècies animals i vegetals, hem de pensar més que mai en què és el que plantem o deixem de plantar al jardí i, en si val la pena substituir aquella espècie autòctona (ja sigui herbàcia o directament un arbre o arbust) per aquella al·lòctona que fa unes determinades flors vermelles, o que no li cau la fulla a l'hivern.
D'aquesta manera i reprenent el fil; des del meu punt de vista, no val atreure ocells mitjançant l'eina que sigui (menjadora, abeurador o, inclús, caixes-niu) a un jardí artificial, intoxicat per les espècies foranes i ni amb un racó parcialment natural. Hauriem de contribuir, encara que sigui en petita part, a conservar el biòtop que hi havia abans de la nostra arribada (plantant o, senzillament, no arrencant si no cal a les espècies autòctones) i, sobretot, a no perjudicar els ambients naturals propers; evidentment no és el mateix plantar una espècie al·lòctona invasora (que, per cert, en alguns municipis s'està prohibint) que plantar-n'he una que no ho és, cosa que és perfectament lloable. Hem de pensar que les nostres accions poden repercutir de forma important sobre el medi, i que la introducció d'una espècie exòtica invasora, pot ser, encara que sembli exagerat, a mig/llarg termini molt més greu que la provocació d'un incendi important. Els efectes d'un incendi, són reparables al llarg d'uns anys, en canvi, l'expansió de la majoria d'espècies invasores és irrevocable de forma natural i, encara molt difícil, amb una actuació humana complexa, que en la major part dels casos requereix de la utilització d'un herbicida d'alt cost. I és que els planifolis mai moren que se'ls serra, cal enverinar-los o treure'ls de soca per evitar el seu rebrot.
A Catalunya, els problemes més greus els estan protagonitzant l'ailant i la robínia o falsa acàcia, el primer d'origen asiàtic i el segon originari d'Amèrica del Nord, concretament de Nova França. Aquests dos arbres no només envaeixen el nostre país si no que estan vetats gairebé mundialment i són nocius en multitud de zones del planeta. De fet, l'ailant ha estat denominat "arbre de l'infern" en algunes zones. per el seu caràcter invasiu i per ser gairebé indestructible: només es pot eliminar del tot, amb verins o amb maquinària pesada.
Que és el que ha fet que haguem de lluitar contra el caràcter invasiu d'aquestes espècies? Clarament, irresponsabilitats del passat. Per exemple, la falsa acàcia va ser introduïda ja al segle XVII a Europa, com a arbre de moda. Tot i la seva bellesa, al meu entendre, força limitada, va tenir un èxit descomunal en aquells anys, quan tots els jardins de bona classe volien alguna cosa diferent al que hi havia als boscos. Però és que, a més, gairebé tots els "enginyers de carreteres o vies públiques" sembla que també el van veure com l'arbre perfecte; introduint fileres d'aquesta espècie en gairebé totes les vies importants del país. Li podríem haver posat més fàcil? Actualment l'espècie ocupa gran part dels rius i rieres del país, a excepció del terç nord, on tot i ser present, no s'ha desmarcat tant de les poblacions gràcies a les dures condicions climàtiques hivernals.
El cas de l'ailant és força semblant. Però, en tot cas, ja tocaré el tema a fons més endavant. Ara m'agradaria posar-vos una llista de les espècies "prohibides" que pel bé del nostre medi natural i, per què no, pel bé de la salut del nostre jardí, hem de mantenir ben lluny.

Llistat d'espècies vegetals nocives pel medi i, malauradament, típiques en la jardinera moderna:

- Ailant (Alianthus altissima)
- Robínia (Robinia pseudoacacia)
- Negundo (Acer negundo)
- Atzavara (Agave americana)
- Troana (Ligustrum lucidum)
- Pi insigne (Pinus radiata)

- Figuera de moro (Opuntia ficus-indica)
- Escopeta (Phytolacca americana)
- Aràujia (Araujia sericifera)
- Passiònaria
- Heura de Virgína (Parthenocissus quinquefolia)
- Budleia (Buddleja davidii)

Mai plantar les anteriors espècies al jardí o fora d'aquest.
Pròximament (2na part) es detallaran algunes de les espècies vegetals, que de ser-hi, faran del nostre jardí un racó amb vertader potencial natural. A més, es descriuran algunes espècies claus per poder gaudir durant tot l'any d'espècies d'ocells diverses ben aprop de casa.

diumenge, 31 de maig del 2015

Les cuablanques i el fang

Durant el mes de maig i principis de juny les orenetes s'afanyen a construir, o bé reconstruir, els seus característics nius; elaborades estructures de fang. Les espècies més comunes al nostre país (Hirundo rustica i Delichon urbicum) els construiran majoritàriament en zones humanitzades. La vulgar ho farà en masos i granges, la cuablanca, en canvi, en edificis dins de pobles i ciutats petites.
Per tant, l'oreneta cuablanca és la espècie més "urbanita", instaurant els seus nius en balcons i finestres. Això sempre que els propietaris ho permetin i no els destrueixin, fet que malauradament és molt habitual. Encara més greu és quan l'ajuntament dicta l'eliminació de petites colònies en edificis d'interès cultural per causes higièniques, demostrant la incultura de la institució. La brutícia que puguin crear aquests ocells és ínfima i té fàcils solucions, que no han passar per impedir la seva reproducció.
Curiositat: Paradoxalment, així com l'oreneta vulgar cria estrictament prop de l'home (tot i sempre fer-ho en zones rurals), l'oreneta cuablanca (amb hàbits, en general, més urbans) també compta amb algunes poblacions deshumanitzades; niant en penya-segats, coves, preses, etc, lluny de poblacions humanes. De tota manera, avui en dia, la majoria dels individus nidifiquen en pobles i ciutats.

Dijous passat (dia 28-5), una cinquantena de cuablanques anaven i venien d'Hostalric amb l'objectiu d'explotar un petit toll fangós. Aquest any, per causes meteorològiques, el fang és car de trobar. Per tant, allà on n'hi ha en bones condicions, s'hi pot arribar a acumular gran part de la població local  d'urbicums per tal de recollir-lo.

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

Vídeo de l'activitat al toll:

I recordeu, si veieu nius o teniu la sort de tenir-ne prop de casa, no els elimineu. Les orenetes tenen molts més "pros" que "contres".

dimecres, 27 de maig del 2015

Altre cop a Lleida

Tot i que farà un mes vaig visitar les terres de Lleida (amb entrada al bloc), ahir tenia el dia lliure i les ganes de repetir em van poder. A les 5:00h sortia de Barcelona havent dormit poc més de tres hores.
Arribo a les 6:30h al secà dels Plans de Sió. Decideixo dedicar les hores màgiques (franja horària que pels bojos dels ocells, va de 6h a 8h a l'estiu) a aquesta zona tot i no conèixer-la gaire bé.
La fresca (a Barcelona ja no baixem dels 15ºC!) i la son eren patents; no sé quants possibles hortensis van escapar fugaçment dels prismàtics. Als voltants del secà destacaven abundants parelles de tórtores amb comportament nupcial i altres ocells propis dels mosaics rurals de la Catalunya central. Les bosquines d'alzines fragmentades per camps de secà són l'ambient idoni per les tórtores, però també per altres ocells d'interès com ara el capsigrany i el tallarol emmascarat. També s'hi pot veure l'hortolà, però els territoris de cria d'aquest queden uns quilòmetres més amunt, a partir d'Ossó de Sió. Si al secà pròpiament dit, la calàndria, amb el permís de les cogullades, és la reina dels alàudids, en aquests ambients de mosaic l'alosa vulgar i la cotoliu l'hi treuen la corona. Curiosament, l'alosa no cria (o ho fa molt esporàdicament) en els cultius extensius, però si en aquests tipus d'ambients. Jo anava passant contínuament de secà a "mosaic" i el canvi de calàndria a alosa i de alosa a calàndria era continu.

Calàndria (Melanocorypha calandra)

El zel del sisó ja minva, i tot i que encara efectua el seu espetec, ja no es deixa veure amb tanta freqüència. Vaja, que zero fotos del Tetrax. A canvi, els torlits ara es deixen veure més que en anteriors setmanes, ben ocupats amb les seves cries. El mateix passa amb els mussols comuns, els quals a mesura que avança la temporada de cria també es deixen veure de forma més constant. La femella i els nou-vinguts ja sobrepassen l'aforament de la casa/cavitat, i doncs, els mascles han de passar el migdia a ple sol.

Mussol comú (Athene noctua)

L'estrella del lloc, però, fou l'ocell estrella del moment a Catalunya i el protagonista de l'entrada anterior: el vespertinus. La "cama-rojada" també s'ha deixat sentir a la terres de Lleida. És més, en realitat, les terres de ponent han estat i són el nucli d'aquesta "invasió" falconera, amb diversos grups molt nombrosos repartits, sobretot, pels secans.
Jo en compto un mínim de quaranta pels plans de Sió i, més tard, en veuré un trentena prop de Bellmunt. Quan els localitzo per primer cop estan gairebé tots caçant en un petit altiplà, però al pujar el sol es reparteixen en petits grups per descansar. S'aturen en camps ja segats o, preferentment, en ametllers totalment o parcialment secs.

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Uns xoriguers petits caçaven juntament amb uns vespertinus, inclús aturant-se als mateixos ametllers morts. De fet, els individus d'una espècie atreien a l'altre, tractant-se probablement d'un grup migrador conjunt.
A les 11:45h el sol començava a picar fort i el cel es buidava a marxes forçades. A partir de llavors, la vida es concentrava al terra, on els llangardaixos ocel·lats (ben abundants a la zona) corretejaven marcant territori i els ortòpters començaven la seva monòtona orquestra. Vaig marxar, doncs, cap al clot de la Unilla, que encara aguanta "inundat" tot i la primavera extremadament seca i calorosa.

Ja al clot, la calor apretava considerablement. En tan sols un mes, el 60% de la superfície inundada ja s'ha convertit en fangueig, fent perillar les pollades de fotja i coll-verd més tardanes. De tota manera, els coll-verds que han decidit criar al lloc sembla que se'ls hi ha donat molt bé: la majoria de femelles nidificants tenen de deu a quinze cries, algunes ja amb polls de mida molt gran. Moltes fotges també tenen cries grans, però d'altres van més retrasades: una parella ha quedat ben exposada, incubant en un niu ben visible que ha quedat envoltat de fang, com a conseqüència de la ràpida retirada de l'aigua. La pobra parella defensa com pot els seus ous dels gavians i rialleres.
Precisament, les gavines vulgars sembla que també s'han decidit a criar. Es compten unes quaranta, la majoria emparellades i territorials. A més, s'observen còpules i mínim dos nius. I és que aquesta espècie requereix i prefereix zones amb predominància de fangueig. Ja veurem, però, com tiren endavant. En contra, els cames-llargues, els quals fa un mes semblava que havien de criar en massa, han disminuint de forma evident. No hi ha rastre de nius ni pollets d'aquests, tot i que es segueixen observant còpules.

Apart dels nidificants, la migració encara manté al clot ben interessant. Els limícoles han disminuït en comparació amb la darrera visita, però per contra, els Charadrius han augmentat els seus individus i la seva diversitat. Es comptabilitzen fins a un centenar de corriols grossos, pocs corriols petits i un corriol camanegre.

Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus)

Encara presents gambes verdes, gambes roges vulgars, pigres grisos i territs menuts, però en menor nombre. Com a novetat, destaca un bon grup de becplaners (8) que passen el migdia dormitant a la zona central del clot.

Becplaner (Platalea leucorodia)

Corriol gros (Charadrius hiaticula) i pigre gris (Pluvialis squatarola)

Destaquen també els ànecs blancs, que contraris a marxar mantenen un bon nombre (5), amb una parella consolidada. Si hagués plogut hi hauria possibilitats de cria. També destacar la presència de quatre xarrasclets, que porten forces setmanes al lloc.

Ànec blanc (Tadorna tadorna)

Un vídeo d'alguns dels limícoles presents al lloc, amb el corriol camanegre com a protagonista:


Al clot se'm va fer tard (17:40h) i vaig decidir que la millor opció era seguir pels secans més septentrionals i deixar els secans del sud de Lleida per un altre dia. Doncs, vaig posar rumb al secà de Bellmunt-Almenara amb l'esperança de trobar algun mascle de sisó que es posés "a tir" sense massa dedicació (no va ser possible). La tarda en aquest secà de la Noguera porta dos noms: torlit i esparver cendrós. Aquestes dues espècies es deixen veure amb més nombre a la tarda que al matí, sobretot el torlit.
No m'hi vaig matar gaire, però van sortir forces marcenques, dues àguiles calçades, mínim cinc esparvers cendrosos, una dotzena de torlits, sisons, falcó mostatxut, molts gaigs blaus, uns xoriguer petits, xixelles, entre d'altres. I com no podia ser d'altre manera, alguns grups de falcons cama-rojos que semblaven decidits a pernoctar en camps segats.

Falcó cama-roig (Falco vespertinus)

Fixant els ulls al vol dels cendrosos, una femella destacava per tenir alguna cosa a les ales. Tenia una marca alar. Vaig seguir-la, mirant de fer-n'he la lectura, tenint la sort que no va trigar en aturar-se sobre un vallat. 

Esparver cendrós (Circus pygargus) amb marca alar (PK).

L'exemplar va ser marcat el 17 de juliol de 2014 al sud d'Alemanya (Bergtheim), informació facilitada pel coordinador del projecte. L'exemplar, doncs, es troba en plena migració cap al seu país d'origen.

El sol s'amagava entre els núvols, el gemec dels torlits s'expandia pels camps i les guineus deixaven els seus caus. Fins la pròxima.