divendres, 27 de febrer del 2015

La migració de les grues i el clot de la Unilla

Els darrers dies s'estan veient gran quantitat de grues direcció nord, i és que els exemplars que hivernen a Espanya ja travessen Catalunya. Catalunya compta amb una de les barreres físiques més importants per als grans migradors; els Pirineus. La serralada obliga a les planejadores a fer un sobre-esforç considerable i, a més, les nevades solen acompanyar el viatge. No és estrany, doncs, trobar grups de grues esperant el moment per fer la travessa; alguns grups simplement planegen i es reorganitzen, altres es sedimenten, descansen i s'alimenten. Malauradament tenim poques zones on les grues puguin fer parada (necessiten grans espais oberts, humits i tranquils). Cosa que es compleix tan sols a tres punts: al clot de la Unilla (quan està inundat), als aiguamolls de l'Empordà i als arrossars suficientment grans. Evidentment, també es poden veure aturades a d'altres llocs, però doncs, molt probablement s'hagin aturat obligades.
Les Grus grus gaudeixen d'una protecció total contra els caçadors a Europa, tot i això, la destrucció dels ambients i l'augment demogràfic segueix incidint sobre la seva població. En alguns paisos aràbics, on la consciència mediambiental encara no ha arribat però les armes elaborades si, es maten centenars o inclús milers de grues en migració. D'aquesta manera, la població hivernant a Espanya augmenta mentre que la població europea no ho fa: l'Àfrica oriental cada cop acull menys grues hivernants, mentre que a la península ibèrica i a l'Àfrica occidental cada any n'acullen més.

Aquests dies el cel català s'omple de grues guiades per l'augment de la temperatura i, sobretot, per l'augment de les hores de sol, ja molt patent a finals de febrer. S'estan localitzant, sobretot, a zones despoblades de l'oest del país, però se'n veuen per tota la meitat nord de forma prou abundant. El vent de mestral i les neus al Pirineu han afavorit la possibilitat d'observar-les; les dues variables les fan més lentes i, inclús, les fan aturar.

Ahir, dia 26-2-2015, el Clot de la Unilla i els seus voltants vessaven de grues. El seu trompeteig es sentia a quilòmetres i les seves formacions decoraven el cel en tot moment. En el moment d'arribada (a les 12:00 del migdia) un estol d'unes 250 sobrevolava a molt poca altura, recent aixecades per un tractor en uns camps propers. Al clot hi havien 216 grues sedimentades. Algunes marxaven directes cap al Pirineu, altres feien cercles i tornaven a baixar i, inclús, es veien arribar petits grups del sud que no dubtaven en aturar-se en aquesta plana inundada enclotada.

Grues, Grus grus. Clot de la Unilla

Grues, Grus grus. Clot de la Unilla
El clot de la Unilla és l'última plana endorreica no drenada del país i, a la vegada, un ZEPA de petita dimensió molt qüestionat per la pagesia afectada. Presenta, doncs, alta fragilitat tot i ser dels espais naturals més interessants del país. A més, en els darrers mesos, ha estat clarament dins del "rànquing"de zones més espectaculars per l'observació d'aus .A finals d'estiu i principis de tardor el clot s'omplí de limícoles interessants, entre ells. el territ pectoral. Ja amb l'arribada del fred arribaren abundants anàtids.
L'elevada pluviometria de l'any passat i sobretot les intenses tempestes i les temperatures baixes de l'estiu varen ser les causes de la seva inundació (unes 30-40ha inundades) després de 10 anys sec.
A dia d'avui, sembla que la cubeta aguantarà sense problemes fins l'abril (assegurant, altre cop, bones observacions de migradors). Si la primavera fos plujosa i l'aigua aguantés fins a finals d'aquesta, podríem parlar de la nidificació d'espècies força escasses com a reproductores a les terres de Lleida. Creuem els dits!

Ahir, apart de les grues, hi havia força moviment d'ànecs. Això si, de limícoles només vaig ser capaç de localitzar una xivita. Ja aniran arribant..
Com a més destacat: unes 35 fotges amb comportament clarament territorial (persecucions constants), una desena de xiuladors i de grisets, mínim 8 cua-llargs (només una femella), un grupet de morells cap-rojos, un centenar de cullerots i de xarxets, etc.
De rapinyaires, segueixen les dues espècies representants del fred: he pogut localitzar dos mascles d'esmerla i un mascle d'arpella pàl·lida. Les esmerles s'aprofiten de l'extremada abundància de passerells i gafarrons, que s'alimenten en massa a les zones no conreades del voltant de l'estany
Grues, Grus grus. Clot de la Unilla

Grues, Grus grus. Clot de la Unilla

Per acabar us deixo un vídeo-muntatge , evidentment gravat ahir al clot. No oblideu pujar el volum per gaudir del trompeteig i d'alguna calàndria ja en zel, que per cert, manté una alta densitat a la zona.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Borroners i ala-rojos ben aprop de casa

Dijous, dia 19-2-2015, vaig decidir fer una passejada matinal per la Tordera, en un tram que està a tocar de les Llobateres on ja feia temps que no m'hi passava. Les Llobateres són uns aiguamolls que es van recuperar ja fa uns anys (al 2007) però que no acaben d'engegar. La seva extrema proximitat amb l'AP-7 i la seva mala gestió en alguns aspectes impedeixen el seu desenvolupament. He vist en primera persona caçadors disparant-hi, tot i estar indicadament prohibit. Això sumat a l'absència de nivells d'aigua baixos (fangueig) fan que les espècies observables siguin bastant limitades.

La blancor era imponent, el riu fumejava, els -2ºC humits calaven bé. A les Llobateres anaven reunint-se diverses parelles de coll-verds que s'escalfaven a les zones assolellades tot fent tímids balls nupcials, el rascló donava la seva nota característica entre el canyís de la part nord i els corb-marins grossos arribaven per aturar-se en els seus arbres diaris. Tot normal.
Deixant enrere l'estany i a contra-corrent del riu, veiem que part la llera encara es presenta ben conservada, tot i els atacs consecutius que ha patit durant l'última dècada. Aquí queden pollancres i àlbers de gran dimensió, que ara han de protagonitzar una nova lluita pel territori (aparentment perduda) contra els invasius ailants i acàcies que, en aquest tram, ja han monopolitzat la llera esquerra. L'erradicació d'aquestes espècies als rius i rieres del baix Montseny és ben urgent.

Els túrdids, avui, destaquen per la seva abundància, però majoritàriament el seu reclam de contacte no s'assimila al que sento gairebé a diari. I és que per cada tord comú que compto hi ha dos tords ala-rojos! No és un ocell massa rar a la zona i dedicant-hi temps es pot veure gairebé durant tot l'hivern. Això si, veure'n grups de més d'una trentena ja és un altre cosa. S'aixecaven exemplars a gairebé cada passa. Tenint en compte que només vaig récorrer 0,5km, l'estimació d'exemplars presents a la zona ha de ser ben destacable.
Es tracte de grups migradors que ara ja van pujant cap a les zones de cria "sin prisa pero sin pausa", els queda una quilometrada! La llera del Tordera, malauradament és una zona de risc durant els mesos de caça menor: un caçador per quilòmetre; eliminant gairebé tot rastre d'espècies cinegètiques. Però a partir del febrer, quan aquests honorables senyors s'han de quedar al bar, el riu es torna a omplir de túrdids i ànecs.

Tord ala-roig, Turdus iliacus. Riu Tordera
Tord ala-roig, Turdus iliacus. Riu Tordera
Resseguint aquest curs mig-baix del riu es veuen força fàcilment les tres espècies de picots presents a les zones baixes del país: el picot garser petit, el picot garser gros i el picot verd. Sent el més abundant el picot garser petit. Aquest picot de mida de mallerenga carbonera va tenir, aquí, el nucli inicial d'expansió per l'àmbit català. Posteriorment s'ha anat fent comú per arreu. Els informes sobre l'expansió de l'espècie que es poden trobar per internet emfatitzen, que varen ser les abundants plantacions de pollancres de la zona les que van permetre/incitar l'expansió d'aquest petit ocell. Jo us puc dir que la seva presència en aquestes és més aviat escassa i que nidifiquen i s'alimenten (vaja, fan vida) principalment en arbres madurs autòctons propers a la llera. Si bé és cert, que s'han arribat a localitzar nius en plantacions, la població es concentra fora d'aquestes, per tan són les parelles "més febles" (amb menys domini del territori) les que fan els seus nius en plantacions fusteres.
Doncs bé, si voleu veure el picot garser petit aquí és un lloc idoni i no us serà difícil localitzar algun niu en algun arbre inaccessible. Dijous, en tant sols una hora en vaig localitzar mínim tres i un reclamava i tamborinejava amb ganes.

Però la sorpresa del dia encara estava al caure. Intentant fer alguna foto decent a algun tord ala-roig, mig amagat entre unes arrels d'un gran pollancre tombat per la riuada de la plujosa tardor d'enguany, vaig sentir una veu característica: la inconfusible veu tènue del pinsà borroner. He de repassar els reclams ressonà en el meu cap, mostrant-me encara escèptic a la presència del Pyrrhula en aquest tram del riu. Me n'oblido observant com un picot garser petit ressegueix un tronc de pollancre a pocs metres del meu cap, però ràpidament el reclam suau torna a aparèixer, aquest cop ben aprop. I si, allà mateix, just a l'altre banda del riu un pinsà borroner mascle s'alimenta de les llavors d'un freixe d'edat mitjana. I no, no acaba aquí, en dos minuts apareix la seva parella, que encara amb colors menys cridaners, és tota una bellesa.
Els dos exemplars es passen una llarga estona pelant llavors tot i veure'm perfectament, i inclús la femella se'm acosta a tant sols 1m per baixar a beure aigua.

La presència de pinsans borroners a la zona és excepcional. Se'n sap d'una petita població a la fagedes de la vessant nord del Montnegre i, evidentment, les cites al Montseny són abundants. La seva presència, però, està estrictament lligada (almenys a la zona) amb l'aparició de boscos caducifolis ombrívols. Doncs, s'ha de pujar prou amunt per poder-los observar. Aquesta parella potser deu haver baixat amb les neus de fa més d'una setmana.

Pinsà borroner, Pyhrrula pyhrrula. Riu Tordera
Pinsà borroner, Pyrrhula Pyrrhula. Riu tordera

Per acabar us deixo una humil gravació del mascle alimentant-se de les llavors del freixe (perdoneu el pols). Si pugeu el volum podreu sentir clarament el reclam del proper picot garser petit i el cant estrident del rossinyol bord, tot entre la remor del Tordera:

dilluns, 9 de febrer del 2015

Va de menjadores (2na part)

En l'anterior post vàrem parlar sobre un dels temes estrella de l'hivern: les menjadores. Es van deixar, però, algunes dades importants al tinter per no fer-lo massa pesat. En aquesta nova entrada (i en una posterior) es detallaran alguns aspectes.
Al final us deixo dos vídeos més de les menjadores de casa fets la setmana passada.

Quin tipus de menjadora hem de triar? La tipologia de les menjadores que construïm o comprem influirà directament en les espècies d'ocells que ens visitaran i, en segon terme, en com ho faran i en quina quantitat. Per tant, cal seleccionar acuradament el model/s que instaurarem segons els nostres interessos i oportunitats.

Hi ha l'opció d'alimentar els ocells en superfícies no elaborades, com ara disposar el menjar directament al terra o sobre aquell tronc que ens agrada. Però aviat descobrirem que aquesta opció no és viable, entre altres motius, per què el menjar s'acabarà en un obrir i tancar d'ulls i, sobretot, per què se n'aprofitaran animals no tant desitjats com petits mamífers o ocells de mida gran.
Amb el temps s'han anat configurant diversos tipus de menjadores, que ara per ara, constitueixen els models estàndards:

1.  Menjadores de malla: Ideals per oferir cacauets de forma que aquests durin força temps i restringint el seu aprofitament a un grapat d'espècies. L'aliment serà extret poc a poc garantint una bona observació dels seus visitants.
Les menjadores de malla seran principalment visitades per totes les mallerengues possibles (dependran de la zona) i pels pica-soques blaus. Amb el temps també s'hi podran sumar els pícids, els lluers i els pardals xarrecs. Curiosament, els pardals comuns, fora d'excepcions puntuals, no visiten aquest tipus de menjadora. Garantint la diversitat d'espècies.
Hi ha una oferta àmplia de menjadores de malla i els seus preus són acceptables. Jo sempre les he comprat ja construïdes.

Picot garser gros a les menjadores del jardí, l'abril del 2012
Mallerengues carboneres en menjadores de malla del jardí durant el novembre del 2011
2. Menjadores tubulars: Ideals per oferir gramínies. La idea és la mateixa que les de malla però en comptes de cacauets, contenint llavors. Doncs, són de plàstic amb diverses obertures que permeten l'accés al menjar per a petits ocells.
Les llavors a les menjadores tubulars atrauran a multitud de petits granívors. Principalment: lluers, verdums, caderneres, gafarrons i pardals. Són, també, una forma d'excloure espècies de mida gran i mitjana.

3. Dispositius per boles de greix o pastissos: Les delícies de les mallerengues i d'altres espècies de mida petita com ara el pit-roig o inclús els tallarols de casquet (aquestes dues últimes quedaven excloses en els models anteriors).
No deixen de ser menjadores de malla, condicionades a posar material de dimensió més gran. Les boles de greix es poden adquirir en botigues especialitzades, o bé, fer-les un mateix.


4. Menjadores de plataforma (planes): N'hi ha de molts tipus i solen ser l'estrella de les menjadores. És, probablement, la que atraurà a més diversitat i quantitat d'ocells però també la que ens donarà més mal de caps i requeriments. 
Cal dir, abans, que les menjadores de plataforma solen tenir preus bastant desorbitats en el nostre mercat i, per tant, jo diria que és l'única que si que val la pena fer un mateix.
Hi podrem posar tot tipus de menjar, sempre procurant que aquest sigui de petita dimensió. L'aliment estrella seran les llavors i pipes, però també podrem posar cacauets triturats, escarbats de la farina, cucs, etc. Aquí les possibilitats s'amplien infinitament, tant per la vessant positiva com per la negativa. Una menjadora de plataforma atraurà espècies d'ocells indesitjables i, inclús, petits mamífers que a la mínima que puguin convertiran la menjadora amb el seu rebost.
Doncs, caldrà pensar bé la seva situació, altura i característiques. Seria ideal que fos suficientment alta i inaccessible per les espècies no alades i, sobretot, distanciar-la suficientment dels arbres i arbusts des dels quals els micro-mamífers hi podrien saltar.
S'insisteix en la protecció davant de les espècies d'ocells de mida mitjana-gran i dels petits mamífers, principalment perquè monopolitzen la menjadora, fent-se els únics aprofitadors. La idea és acollir una diversitat destacable d'espècies. Evidentment, qui vulgui alimentar als tudons, estornells o als esquirols està en tot el seu dret.

Lluers alimentant-se a la menjadora de plataforma ja fa una colla d'anys; a l'hivern del 2008. 7 anys després segueixen visitant el jardí anualment.

Vídeos de lluers al jardí del passat 4-2-2015 (augmenteu qualitat per veure'ls millor):

diumenge, 1 de febrer del 2015

Va de menjadores

Són molts els aficionats a l'ornitologia que tenen instal·lades menjadores als seus jardins o,inclús, també fora d'aquests. De fet, aquesta pràctica és molt comuna a molts paisos europeus (als pobles escocesos, per exemple, gairebé cada jardí per petit que sigui compta amb mínim una menjadora).
Les menjadores ens permetran gaudir de l'activitat constant d'espècies força variades d'ocells i, a més, els ajudarem a passar l'hivern.

Hi ha una sèrie de consideracions a tenir en compte abans d'embarcar-nos de ple en el món de les menjadores. Tot i ser segurament el mètode més senzill per apropar-nos als ocells també demanen constància, cap i rigor.
Un dels aspectes més importants és que el menjar que s'ofereixi estigui en bon estat i, sobretot, que no contingui sal ni sucre afegit. Cal esquivar els fruits secs amb sal i evidentment tota la bolleria industrial, de fet, el pà tampoc és del tot recomanable.
Un altre fet vital és la constància. De cap manera podem estar alimentant els ocells locals tres mesos i, de cop, deixar de fer-ho. Per exemple començar a l'octubre i cansar-se'n per nadal. No és que els ocells assidus a la menjadora es tornin dependents a aquesta, però el que si que és cert és que els grups d'ocells ( a l'hivern) van fent desplaçaments segons l'aliment que troben. Una menjadora, doncs, farà que els seus visitants es quedin a una zona, quan normalment viatjarien fins un altre. Si, de sobte, la font d'aliment que els ha fet sedimentar-se desapareix sobtadament (progressivament si és viable) podria significar la mort d'algun exemplar.

També ens haurem de plantejar quin tipus d'ocell volem atraure. Normalment l'objectiu és atraure petits fringíl·lids i intentar evitar ocells més grans i abundants com ara tórtores turques i estornells, Si bé, per gustos colors.
En funció de la decisió presa, haurem d'escollir el tipus d'aliment més adient. La fruita dolça atraurà els sílvids i túrdids, els fruits secs (cacauets en malla, pipes, etc) atrauran mallerengues i pica-soques i les llavors gramínies atrauran a gran varietat de fringíl·lids migradors.
A botigues especialitzades, com ara Oryx, es vénen barreges de llavors i cacauets seleccionats especialment per l'alimentació hivernal d'ocells, però també podem comprar-los de forma més econòmica a d'altres establiments, sempre vigilant el seu estat i que no es floreixin abans de ser consumits.

Fer o comprar la menjadora? La resposta és variada i la decisió personal. Si s'és mínimament manetes i, sobretot, si es tenen ganes, és recomanable fer-la un mateix i personalitzar-la al propi gust.
N'hi ha alguns tipus, que per la seva qualitat-funcionalitat-preu, si que val la pena comprar. D'aquesta manera, per exemple, les menjadores de malla per a cacauets val més adquirir-les ja fetes, però les menjadores de plataforma i variants d'aquestes, val més fer-les- Aquestes últimes es vénen a preus elevats i tenen una oferta bastant limitada en el nostre país.

El tipus de menjadora també és una decisió personal. Pot anar des de posar el menjar al terra, fins a la menjadora més elaborada. Més endavant es tractarà aquest tema detalladament i també, d'altres relacionats amb aquest "mundillo".

Us deixo un vídeo i dues fotos del jardí d'aquest divendres:


Quan el nombre de lluers puja amb força (el divendres la xifra s'acostava al centenar), gran part d'aquests s'alimenten al terra, ja que no hi caben a la menjadora.

Lluer, Carduelis spinus. Riells i viabrea

Pica-soques blau, Sitta europaea. Riells i Viabrea