dimecres, 18 de novembre del 2015

Matí novembrenc

M'aixeco encara fosc, sense temps d'anar a veure el ja famós capsigrany pàl·lid de Solsona, ni tan sols disposo d'un matí per anar a l'Empordà. La meva activitat ornitològica es limitarà a una hora i escaig de prismàtics al "local patch". La setmana serà feixuga.

Al jardí, encara en la penombra, ressona l'espetec del pit-roig. Fa uns dies cantava (no "espetegava") a l'alba. Ara el fred de primera hora restringeix el seu cant al matí/migdia, i en qüestió de dies ja no se'l sentirà fins al febrer. L'ocell, tot i disposar de tot el temps del món, no ha sortit del lloc en setmanes. És oficialment el rei del jardí.
Arribo amb 2ºC a la zona agrícola, humanitzada, que em serveix de patch. Un mussol comú pren els primers raigs de sol des del teulat de la vella edificació on nidifica, mentre grups de cornelles negres trenquen la seva plàcida tranquil·litat. Els estornells vulgars s'agrupen a les torres elèctriques abans de posar rumb cap a les zones d'alimentació. A vegades aquestes concentracions atrauen algun falcó pelegrí, avui no.
El sol es va animant i els petits fringíl·lids amb ell. Centenars de pinsans comuns fan volades en un camp de blat de moro recent segat, i amb ells, grups de repicatalons i gratapalles es nodreixen del blat que el tractor no ha pogut recol·lectar. Alienes al blat, cogullades i aloses es conjuguen en aquesta època, preferint els camps ja sembrats.
Als arbres també hi ha menjar. Els lledoners, en aquesta època de l'any, actuen com a petits salva-vides per a molts ocells. A les branques del més dens tres durbecs s'atipen dels seus negres fruits, juntament amb les vistoses grives i el seu ineluctable quequeig. Al brancatge inferior hi ha tords comuns, de costums cautelosos avui més que justificats, hi ha "matats" amb armes a la vora. Els estols de tudons esquiven la plana agrícola, els trets els fan defugir, obligant-los a cercar menjar en zones més urbanitzades.
A la riera d'Arbúcies, els excrements recents d'una fagina i les excavacions dels teixons delaten una bona activitat nocturna. Durant el dia els mamífers deixen pas als ocells, i als humans. Alguns pardals de bardissa reclamen sobre la vegetació que els dóna el nom, potser trobant a faltar les altituds/latituds de l'estiu.  En la present tardor, la remor de les aigües de la riera ve acompanyada del reclam melangiós del lluer. Aquest petit ocell nòrdic consumeix les llavors que contenen les petites pinyes dels verns, dels pocs verns que aconsegueixen sobreviure entre les acàcies i l'heura americana que dominen l'àrea. Prop del curs d'aigua es concentren pàrids i granívors en abundància, entre ells estols de pardals xarrecs (provinents de latituds altes)i algus repicatalons que semblen trobar-se bé entre els montanus. 
Entre aquests estols d'ocells que vénen del nord, hi ha un grupet de diminuts i escandalosos ocellets, que originaris de paisos molt meridionals, no han vingut per sobreviure a l'hivern sinó que van ser importats de fa anys per la poca decència humana. Són els becs de corall senegalesos, ja adaptats al clima mediterrani català, les generacions dels quals ja tenen nacionalitat catalana (han nascut aquí). Aquest desvergonyit ocell està en clara expansió a la vall del Tordera, després d'haver conquerit Barcelona i perifèria.

La riallada del picot verd acompanya la meva marxa cap a la rutina. El "txec" dels bitxacs sembla dir adéu.