dijous, 21 de gener del 2016

Coses de l'Empordà

19-1-2016
El sol emergeix de l'horitzó i descobreix els vols i la xerrameca d'un centenar d'oques vulgars sobre el Matà. Retorna la llum un dia més als Aiguamolls de l'Empordà i ho fa amb 0ºC i tolls congelats. A primera hora els rasclons van bojos d'un marge a un altre, protagonitzant persecucions acompanyades de les seves estrepitoses xisclades. Xiscles que tenen un què esfereïdor.
Desenes i desenes de becadells comuns remouen el fang, ben propers a les fredelugues que, immòbils, prefereixen esperar a que s'escalfi l'ambient i s'activin els invertebrats. Mentrestant, els becuts atrapen crancs de riu endormiscats i enterrats al fang.

Becut, Numenius arquata. A l'esquerra un cranc apunt de ser devorat.

Entre els canyissars i tamarius s'amaguen multitud de petits ocells; rossinyols bords, grupets de mallerengues blaves, etc. Els pit-rojos s'aixequen constantment dels corriols. Entre ells s'envola un "d'estrany" que prefereix aturar-se al fang semi-congelat que als càlids tamarius. Es tracta d'una cotxa blava, ocell regular però escàs com a hivernant, que a diferència dels pit-rojos, a Catalunya, caldrà buscar-la només en zones humides.

Cotxa blava, Luscinia svecica

Els reclams d'alarma de les gambes roges pintades i els sonors reclams dels teixidors m'acompanyen fins als observatoris que donen a les llacunes sud del, malauradament, petit parc natural. A les aigües permanents el menjar escasseja més que en les temporals enfangades i, per tant, hi trobem menys varietat d'aus. Desenes de xarxets encara dormen entre els canyissars, els ja desperts emeten xiulets i es mouen cap a les zones assolellades. Als tamarius encara hi ha els corb-marins, que avui han compartit joca amb tres capons reials.

Xarxet comú, Anas crecca

M'acosto a la platja amb l'esperança de veure alguna pelàgica/marina interessant, però no hi ha sort. No apareixen àlcids ni calàbries, ni tan sols alguna baldriga. A canvi, trobo tres espècies de limícoles lligades al mar: el corriol cama-negre, el pigre gris i el territ tres-dits.

Pigre gris, Pluvialis squatarola

El territs tres-dits ressegueixen el límits de les onades tot buscant petxines i altres aliments portats per l'onatge, mentre els pigres grisos cerquen entre les sorres més interiors.

Pigre gris, Pluvialis squatarola

Els temporals marítims han originat unes basses salades gairebé a tocar del mar, que ofereixen tots els requisits alimentaris. Les tres espècies van del mar a les "petites llacunes" i de les llacunes al mar constantment. Mentrestant, una mirada al cel denota que els anàtids es van activant; un estol d'ànecs blancs s'atura cap als estanys d'Europa, estols de xarxets canvien de llacuna, etc. A dins de Les Llaunes s'entreveuen multitud de cullerots i alguns xiuladors. 

Corriol cama-negre, Charadrius alexandrinus

A la sorra hi ha petjades de fa poques hores; senglars, algun conill, mínim una guineu i micromamífers han provat sort aquesta nit a la platja. Segurament alguns a costa dels altres.


Després de dinar canvio de comarca. Els arrossars de Pals (Baix Empordà) acullen centenars de fredelugues, gavines rialleres i daurades grosses cada hivern, essent un dels punts més importants d'hivernada per a les primeres en tota Catalunya. Becuts, becadells, cigonyes i ardeids, també troben aquí el lloc ideal per passar els mesos freds.

Les fredelugues (Vanellus vanellus) ja van encelades, amb disputes territorials a totes les parcel·les.

Més d'un centenar de daurades grosses (Pluvialis apricaria) sobrevolen els arrossars.

Els canals són aprofitats per alguns corbs marins grossos, i per uns pocs anàtids, aquests aproximadament en un mes retornaran en abundància. La inexplicable caça menor fa que la seva presència sigui minsa durant bona part de l'hivern, concentrant-se a les zones protegides de la incultura.
D'aquests arrossars destacar també l'abundància de grassets de muntanya, ocell que normalment es troba en poc nombre i en zones localitzades durant l'hivern. Properament iniciaran el viatge de retorn als cims culminants del Pirineu i d'altres grans serralades del sud d'Europa. 


Amb la davallada del sol arriben els re-agrupaments dels ocells. Els becuts s'aixequen direcció al mar, les fredelugues es dispersen en diversos grups, ajocant-se en zones amb una cobertura vegetal acceptable, etc.
Jo "m'ajoco" dins del cotxe, sobre una petita ondulació del terreny que em serveix per tenir una vista privilegiada de dues parcel·les inundades:


Allà, les abundants gavines vulgars desapareixen amb els últims raigs del sol i un esparver vulgar intenta aprofitar-se dels moviments conjunts de les dues espècies d'estornells i les fredelugues. El vent fred recull els ocells en una mateixa parcel·la inundada:  agrons blancs, martinets blancs, cigonyes blanques, bernats pescaires, etc. I quan sembla que ja no s'ha de moure res més, apareix una cigonya negra en vol baix, venint de l'est. La llum ja és escassa i no tarda en agrupar-se entre les blanques. És gairebé el darrer ocell en arribar, però no el darrer animal; el vespre retorna l'activitat als mamífers. Un senglar no tarda en baixar als camps inundats, atansant-se perillosament al grup ajocat. Contra tot pronòstic cap ocell s'aixeca davant l'aproximació indeguda del gran mamífer, al contrari. L'agró blanc situat a l'extrem del gran grup li llança una fiblada que el retorna a les boscúries.

La llum s'esvaeix amb el cant de les cogullades.